EL CÒDEX SALDÍVAR

LA GUITARRA HISPÀNICA A CAVALL DELS SEGLES  XVII-XVIII

SANTIAGO DE MURZIA I EL CÒDEX SALDÍVAR

La guitarra era un dels instruments més difosos entre la població ibèrica dels segles XVII i XVIII. Covarrubias, en el seu famós Tesoro de la lengua castellana (1611), ja ens diu que “…ahora la guitarra no és más que un cencerro, tan fácil de tañer, especialmente en lo rasgado, que no hay moço de cavallos que no sea músico de guitarra”. Malgrat la contundència d’aquesta afirmació, sí que podem dir que mètodes com el del català Joan Carles i Amat (editat més de deu vegades entre 1626 i 1800) varen fer d’aquest instrument un dels més corrents entre les classes populars.
Una bona mostra d’aquests repertoris musicals constitueix l’obra de Santiago de Murzia. Malgrat que en tenim molt poques dades, sembla que va ser deixeble de Francisco Guerau i també músic i mestre de guitarra de la reina Maria Lluïsa de Savoya, primera esposa de Felip V. Murzia va ser, sense cap mena de dubte, el guitarrista més internacional del barroc hispànic.
Si bé en obres primerenques denota un coneixement profund de la tècnica del punteig (per exemple en l’obra Resumen de acompañar la parte con la guitarra, editada el 1717), ha esdevingut molt més conegut per una altra font, l’anomenat Còdex Saldívar núm. 4, manuscrit de tabulatura de guitarra de cinc ordres. D’aquest manuscrit és acceptat de manera general –pel fet de ser escrit de la mateixa mà i tenir el mateix format– que es tracta d’una primera part d’un recull de música per a guitarra molt més gran, del qual un segon manuscrit, titulat Passacalles y obras (datat el 1732 i que comença amb un índex del “tomo segundo”), seria la continuació.
El primer manuscrit, molt més interessant, és una bona mostra de música de caire més popular que les Passacalles y obras i fou adquirit a un llibreter de Mèxic als anys quaranta del segle XX pel reputat musicòleg Gabriel Saldívar, de qui va prendre el nom. Justament, aquest caire menys culte el fa un testimoni molt valuós del que seria una vetllada musical a les Espanyes dels voltants de 1700, i amb la guitarra com a eix central. Si el manuscrit és espanyol o llatinoamericà és quelcom que no tractarem, però les arrels de la música en què s’inspira és ben clar que són hispàniques.

CÒDEX el DISC
Així doncs, les peces del present enregistrament, curosament seleccionades per David Murgadas d’entre les que conté el Còdex Saldívar, volen oferir un tast del que seria una música senzilla del seu temps, amb els baixos estereotipats i més famosos del moment: el fandango, la romanesca, les folies, les jácaras, les tarantel·les…, que conformen un quadre sonor ric i divers. Malgrat ésser música amb un fort regust popular, això no implica necessàriament un baix nivell d’execució. Algunes de les intervencions que es podran escoltar al llarg del disc requereixen un notable domini tècnic de l’instrument.
Aquesta música ha estat pinzellada amb intervencions d’alguns instruments populars, tals com la viola de roda, el grall del sac de gemecs, les castanyoles…, que, junt amb altres instruments considerats més elitistes (com el violí), donen un toc d’improvisació i de varietat tímbrica.
Amb aquesta idea, s’ha treballat per obtenir un resultat final que ens allunya de les versions més acadèmiques i més escoltades d’aquest repertori. Una visió fresca, probablement menys cortesana però molt més natural d’una realitat musical encara avui poc explorada.
Daniel Vilarrubias
(Historiador de l’art i violinista especialitzat en la música dels segles XVI i XVII i en música tradicional històrica)

Daniel Vilarrubias
(Art historian and violinist, specialising in music of the 17th and 18th centuries)